Una de les claus de la felicitat es troba en ser una mica inconformista. En un sentit positiu, és clar; no es tracta de queixar-se i lamentar-se, sinó de tenir una actitud viva i creativa.
Tots nosaltres hem vingut aquí a crear. No hem vingut a la Terra a acceptar les coses tal com són amb resignació, sinó a canviar-les. Hem vingut a jugar amb les possibilitats que ens ofereix aquest planeta, i a expressar el nostre enorme poder creatiu. I si ens conformem amb el que tenim, sense buscar què pot haver-hi més enllà, mai brillarem amb tota la nostra intensitat.
La vida no és un quadre que s’ha de mirar, sinó una tela on s’hi pot pintar. I això és precisament el que hem vingut a fer: a pintar un nou quadre.
Per il·lustrar aquesta idea, avui et volia explicar una petita història d’una persona que, precisament per no conformar-se amb la vida que tenia, va aconseguir coses molt boniques.
La Història del Petit Homenet que Vivia Sol
Hi havia una vegada un petit homenet que vivia en un indret molt i molt tranquil. Era un lloc on mai hi feia fred, ni tampoc calor. No hi havia menjar, perquè en aquest lloc no calia alimentar-se per sobreviure. No hi havia tampoc malalties, ni cap altre tipus de perill. Per no haver-hi, ni tan sols hi havia més persones. No hi havia res més a part del petit homenet, que vivia tot sol i tranquil.
Durant molt i molt de temps, tant que el petit homenet no recordava que les coses haguessin estat mai de cap altra manera, no va passar absolutament res. La vida era tan tranquil·la en aquest lloc, que els dies eren exactament iguals l’un a l’altre. De fet, no hi havia ni dia ni nit: tots els instants eren iguals. La vida era una calma absoluta.
Però un dia, sense saber ben bé d’on va sortir, el petit homenet va sentir una espècie de fiblada dins seu. Va veure un punt brillant de llum molt intensa, que es va materialitzar com una pregunta dins del seu cap: “podria ser diferent, la vida?”
Tan bon punt aquesta pregunta va aparèixer a la seva ment, va veure que la resposta era “sí”. Es va adonar que podia aixecar-se, moure’s i començar a fer coses diferents. I en aquell precís instant la seva vida va canviar per sempre. Fins aquell moment, la seva tranquil·la vida li havia semblat bé, però ara que havia vist una alternativa, la idea de passar-se els dies fent sempre el mateix li semblava terriblement avorrida.
Així que es va començar a moure i a provar coses noves: va agafar fang del terra, i va fer una gran quantitat de formes; després va barrejar el fang amb aigua, i es va posar a pintar. Va cantar, va ballar i va fer una gran quantitat de coses més. Tantes, que no hi ha prou paper en aquest món per escriure’n una llista.
Res del que creava li semblava lleig, tot ho veia preciós. No li importava que una cosa fos gran o petita, ni el color que tenia. Només li importava una cosa: que cada peça fos única. No volia repetir-se, perquè fer sempre el mateix és com estar aturat. I ell s’ho passava tan bé, que aturar-se és l’última cosa que li passava pel cap.
A mesura que anava creant, el lloc on vivia l’homenet es va anar omplint de coses molt diverses. I així, aquest indret que sempre havia estat tranquil i buit, va passar a estar ple de vida i alegria.
Saps com es diu el petit homenet? Al llarg de la història, la humanitat li ha posat molts noms, però, normalment, l’anomenem Déu.
A mi m’agrada més anomenar-lo “tu”.
