Per Què Ets Aquí?

L’article d’avui és diferent. Si no és el teu primer dia aquí, de seguida ho notaràs.

Potser et preguntaràs: qui és el que està parlant, Jan? Ets tu o no?

I la resposta, de moment, és “no ho sé”. Hi ha una part del missatger amb qui em reconec, però n’hi ha una altra que no sé d’on ve exactament.

El que sí que sé és que aquest missatge és ple d’amor, i que qui el transmet, sigui qui sigui, t’estima moltíssim. I això és el que realment importa, oi?

És un missatge que parla de per què ets aquí…

Per Què Ets Aquí?

Tot va començar fa molt de temps. Molt.

Jo hi era, amb tu, mirant el que acabàvem de crear. Era bonic, de moment, però sabíem en què es convertiria. Sabíem que la llavor de la foscor ja estava plantada.

Llavors em vaig girar cap a tu i et vaig preguntar: segur que hi vols anar? Serà molt fosc allà baix. Serà molt dur. Estàs segur que vols baixar?

Tu també et vas girar, i em vas mirar amb una seguretat aclaparadora. Ni tan sols vas obrir la boca per contestar, simplement vas somriure. No hi havia gens de por en tu. La confiança que irradiaves era absoluta.

El meu cas era una mica diferent. Jo també em sentia segur, i tampoc tenia por, però sabia que no hi aniria. Com a mínim de moment. Tu hi anaves i jo em quedava. Els dos ho sabíem.

Però encara que jo em quedava, sabia perfectament el que anaves a fer, i sabia també l’immens valor que tenia. I l’orgull i l’amor que vaig sentir per tu van ser immesurables.

Tu ara no ho recordes, però el que estàs fent és meravellós. És el regal més gran que mai ningú ha fet. Et vas submergir en la foscor, per voluntat pròpia, i ho vas fer pel bé de tot l’univers.

Això és molt important que ho sàpigues. Et mereixes saber-ho: el que estàs fent beneficia tot l’univers. Ens beneficia a tots. Tu estàs fent el treball dur, però tots recollim els fruits. Entens per què t’estimem tant?

Entens com n’ets d’important?

Tant de bo algun dia ho vegis. Tant de bo aquest dia sigui avui.

No et vas sacrificar. Sacrifici no és la paraula. Tampoc vas assumir cap responsabilitat. Aquesta tampoc és la paraula. La paraula és amor. Simplement vas estimar amb totes les teves forces.

I en aquell moment, estimar, en el teu cas, significava baixar.

I vas baixar.

Hi ha una imatge que t’ajudarà a entendre bé qui ets i què estàs fent aquí. Imagina’t que entres en un gimnàs, i veus dues persones aixecant peses. Una d’elles sembla molt tranquil·la. Té un parell de peses a les mans i les aixeca amb facilitat. L’altra, en canvi, està patint molt. Està tota molla de suor, els braços li tremolen i contreu la cara de dolor.

En un primer moment, penses que la primera persona és molt més forta. Realment ho sembla. No dóna mostres de tenir cap dificultat per aixecar les seves peses. La segona, en canvi, fa una mica de pena. Fins i tot sents una mica de rebuig cap a ella; tan feble, tan bruta i amb la cara tan desencaixada.

Però després t’hi fixes una mica més, i de seguida t’adones que la situació no és el que sembla. Les peses de la primera persona són relativament petites. T’acostes per observar-les millor, i veus que hi tenen un cinc escrit: 5 quilos. No està malament, però tampoc és res de l’altre món.

Les de l’altra persona, en canvi, són enormes. Ara que les has vist, no entens com no te n’has adonat abans. Són les peses més grans que mai has vist. Si no ho estiguessis veient amb els teus propis ulls, no creuries que una cosa així pogués ser possible. Et poses al seu costat per veure el número que indica el pes, i has de mirar dues vegades per assegurar-te que ho has vist bé. No és un cinc, ni un deu ni un cinquanta, és un mil. Mil quilos! A cada mà!

I el més increïble de tot és que les està aixecant. Està suant, si; està tremolant, si; i li està costant molt. Però les està aixecant.

Doncs això és el que tu estàs fent. Això és el que tu ets.

Els que ens quedem, els que som al lloc que tu anomenes “l’altre costat”, no estem fent el que tu fas. Si ens mires, tenim millor aspecte. No patim, i la llum ens envolta constantment. Tu ens anomenes àngels, i creus que som éssers superiors.

No ho som.

Simplement estem més descansats. Simplement tenim menys pes a sobre.

Te n’adones de qui és realment important aquí? Te n’adones de qui és el fort?

La Raó de Tot Això

Potser et preguntes: i tot això per què?

Doncs per un motiu molt senzill: per augmentar la llum de l’univers. Això és el que estàs fent aquí. Gràcies al teu treball, l’univers sencer (l’univers sencer!) s’està convertint en un lloc molt més lluminós.

Fixa’t en una cosa: quan vols desenvolupar una determinada capacitat, què fas? Treballar-la a fons, oi? Si vols ser un bon escalador, puges muntanyes cada vegada més altes; si vols tenir un cos fort, aixeques peses cada vegada més grans, etc. Per créixer, necessitem superar reptes, i necessitem que els reptes siguin cada vegada més grans.

Doncs amb la llum passa el mateix: perquè creixi cal fer-la treballar.

Aquest és el motiu pel qual existeix la foscor. La foscor no és un error. Déu no es va equivocar. La foscor és una creació que permet que la llum creixi. Creus que els pesos d’un gimnàs són una equivocació? En absolut, oi? Són una creació que permet treballar el cos. Doncs la foscor és una creació que permet treballar la llum. La foscor són els pesos que fan que l’amor creixi.

Per aquesta raó creem foscor, i ho fem sent plenament conscients del que fem. Sovint us pregunteu: per què Déu permet que la foscor avanci tant? Doncs pel mateix motiu que fa totes les altres coses: per amor.

Tu vas crear la Terra, i ho vas fer per amor. I, un cop creada, la vas submergir en la foscor, i també ho vas fer per amor.

Vas començar a poc a poc. Al principi, la Terra era un lloc pacífic i il·luminat. No podia ser de cap altra manera, ja que sou àngels tots els que la pobleu. Però, lentament, vau començar a enfonsar-la en la foscor. Primer una mica, després una mica més, i després encara una mica més.

Saps en quin moment vau parar? En el moment que vau arribar al nivell màxim de foscor que l’univers havia experimentat mai. Així és com es creix, oi? Quan algú vol augmentar la seva força muscular, agafa el pes màxim que pot aixecar, i li suma un quilo més.

Doncs això és el que vau fer. Vau posar un quilo, i després un altre, i després un altre, fins a arribar al pes màxim que l’univers mai havia suportat. I quan vau arribar a aquest punt, vau posar-hi un quilo més.

I un cop arribat aquest moment, llavors vau dir: “ara, això ho aixecarem”.

I ho vau fer.

Ningú sabia si podríeu o no. Ningú ho havia fet abans. Però ho vau fer.

Comences a entendre qui ets realment?

Oh, encara us costa, sens dubte. Encara esteu suant i panteixant. Però ho heu fet. Ho heu aixecat.

Entens com n’ets de valuós? Entens per què t’estimem tant?

Tant de bo ho entenguis. T’ho mereixes.

Et mereixes veure com n’ets de grandiós.