Una Petita Història sobre com N’ets de Meravellós

Avui et volia explicar una petita història.

És una història imaginària; encara que, com totes les històries, té alguna cosa de real.

Espero que t’agradi, i que et recordi que ets un ésser increïblement meravellós.

Per si alguna vegada ho havies oblidat.

Que m’imagino que no 😉

Una Història sobre uns Petits Homenets que…

Hi havia una vegada un petit planeta on hi vivien un grup de petits homenets. Era un planeta molt bonic, ple de llum i de color.

En ell, els petits homenets hi passaven els dies feliços, alternant moments d’oci i moments de treball.

Pel que fa a l’oci, els agradaven moltes coses, però sobretot la música. Gairebé cada dia buscaven un moment per reunir-se i cantar i ballar junts.

I pel que fa a la feina, la seva principal ocupació era construir una torre. Però no una torre qualsevol: una gran torre. Una torre enorme.

Bé, de moment encara no ho era. Feia poc temps que treballaven i la torre encara era petita. Però l’objectiu era fer-la molt gran, i dia a dia anava creixent amb el seu treball.

Mentrestant, l’Univers els observa; igual que ho observa tot. I somreia, doncs sabia que el paper d’aquest planeta era molt important.

Especialment, la torre era molt important. Gairebé ningú sabia exactament per què, però aquesta torre era un element clau en el futur de tot Univers.

I els homenets l’estaven construint.

Així que, de moment, tot anava bé.

Però un dia va passar una cosa nova; una cosa que no havia passat mai: va començar a fer-se fosc. Va ser molt lentament, de manera que els homenets gairebé ni se’n van adonar de com va passar. Però va passar: a poc a poc es va anar fent de nit, fins que es van quedar gairebé a les fosques del tot.

Com et podràs imaginar, aquest fet va canviar molt la vida dels homenets. Ja no estaven tan contents com abans, ni els resultava fàcil seguir construint la torre.

Sovint, per exemple, no es veien els uns als altres, i xocaven entre ells.

Altres vegades buscaven una eina que necessitaven, però no la trobaven. O posaven un maó a la torre, però el col·locaven malament i queia.

Era tot bastant difícil. I frustrant.

I per complicar-ho tot més, van començar a escassejar els aliments. I com que tot era fosc, els costava molt trobar el poc que hi havia.

La vida dels homenets es va tornar molt dura i pesada. I, moltes vegades, trista.

Simplement perquè s’havia fet de nit.

Però, tot i així, van seguir treballant a la torre. Hi havia molts homenets que no volien fer-ho: deien que no servia per a res, i que ja tenien prou feina només per trobar menjar. Però sempre n’hi havia alguns que continuaven endavant. Per molt que passessin gana, per molt que passessin fred i per molt que estiguessin a les fosques, sempre hi havia alguns homenets que s’aixecaven al matí, anaven cap a la torre i seguien treballant.

I el millor és que no eren sempre eren els mateixos. En realitat, ho feien una mica entre tots. Un dia era un el que deia que tot era un desastre i que no valia la pena continuar, i un altre dia era un altre. Però sempre hi havia algú que mantenia l’esperança i anava a treballar.

Mentre passava tot això, l’Univers continuava mirant. Coneixia la importància d’aquest projecte, i el seguia sempre des de molt a prop.

I saps el que pensava?

“Increïble… Amb totes les dificultats que tenen, i tot i així segueixen avançant. En el fons del seu cor saben que la torre és important, i segueixen treballant-hi contra vent i marea. Com poden fer una cosa tan difícil? Si ni tan sols tenen llum. Són realment forts i poderosos. Són realment especials.”

De fet, quan l’Univers els mirava, no veia uns petits homenets en absolut. Només els habitants d’aquest planeta es veien petits a si mateixos. La resta de l’univers veia uns autèntics gegants. Veia uns éssers forts i poderosos que eren capaços de fer una cosa que ningú havia fet mai fins ara.

Doncs bé, saps qui són aquests gegants en realitat?

Som nosaltres. Tu ets un d’ells.

I saps què és aquesta torre que estem construint a les fosques, i que mai deixem per molt difícils que es posin les coses?

És un projecte que es diu Amor.

Amor incondicional per a totes les coses.

I saps què pensa l’Univers quan et veu, fins i tot quan creus que ho estàs fent tot malament?

“Increïble… Com pot fer una cosa així? Com pot amb tot això, i tot i així seguir caminant cap a l’Amor? És un ésser especial. Molt, molt especial.”

“I fort. Molt, molt fort. ”

Sí, es refereix a tu.