Com Convertir-te en un Cos de Llum i Superar Qualsevol Limitació Física

El nostre cos és una de les parts més importants del nostre pas per aquest planeta.

Ens acompanya en tot moment. Ens dóna una llar on viure. Ens permet sentir el món que ens envolta.

I també, de vegades, ens fa patir.

Però no és culpa seva. En realitat som nosaltres els que causem el dolor. No coneixem el nostre propi cos, i aquest desconeixement impedeix que connectem plenament amb ell.

En realitat, el nostre cos té un poder sense límits.

I el podem activar quan vulguem i convertir-lo en el que realment és: un cos de llum.

De Què Està Fet el Teu Cos

El primer pas per connectar plenament amb el nostre cos és prendre consciència de què és exactament.

T’has fet aquesta pregunta alguna vegada?

Què és exactament el teu cos? De què està fet?

Normalment, percebem el nostre cos com un conjunt d’elements biològics: pell, músculs, ossos, òrgans, etc.

Però més enllà d’això, l’essència del nostre cos és molt més profunda: és matèria. El nostre cos físic està fet de matèria.

És possible que aquesta afirmació no et sembli gens sorprenent. Sí, Jan, això ja ho sé. El cos està fet de matèria, igual que totes les altres coses físiques. No estàs dient res que no sigui obvi.

I tens raó, és obvi que el nostre cos està fet de matèria. Però això obre una altra pregunta que no és òbvia en absolut.

Què és la matèria?

Aquesta és una de les preguntes que fa més temps que els científics intenten respondre, i encara no ho han aconseguit del tot.

Resumint-ho molt breument, al llarg dels últims anys els científics han descobert que tota la matèria està feta d’àtoms. I que els àtoms, al seu torn, estan fets de dues partícules fonamentals: electrons i quarks. Encara no saben què són exactament els electrons i els quarks, ni de què estan fets, així que la resposta no és definitiva, però sens dubte s’ha avançat molt.

Una de les descobertes més sorprenents va ser veure que els electrons i els quarks no estan enganxats els uns als altres, sinó tot el contrari. Estan molt separats. Els electrons i els quarks es troben a una gran distància els uns dels altres, i entremig hi ha un gran espai buit. Això vol dir que tota la matèria, que a primera vista sembla massissa, en realitat està plena d’espai buit. La matèria és bàsicament espai buit, amb algunes partícules diminutes de tant en tant.

Això canvia completament la visió que tenim del nostre cos. Normalment, ens veiem a nosaltres mateixos més o menys així: Pensem que som sòlids i massissos, i que les diferents parts del nostre cos estan fortament unides. I pensem també que tot és molt rígid: no es poden moure les parts del cos d’un lloc a un altre fàcilment, ni tampoc es poden separar i després tornar a unir.

Però en realitat som una cosa així: No som un bloc sòlid de matèria. Ni tan sols som un conjunt de blocs sòlids. Som un conjunt de partícules extremadament diminutes que suren en un mar d’espai buit.

I no es toquen mai les unes a les altres.

Cadascuna de les partícules és totalment lliure.

Com Es Mantenen Unides les Partícules del Teu Cos

Un dubte important que sorgeix quan ens adonem que el nostre cos, aparentment sòlid i massís, en realitat està fet de partícules diminutes que no es toquen és: i com es mantenen unides aquestes partícules?

Aquesta és una pregunta molt important.

Si agafem un llibre de ciència, llegirem que les partícules es mantenen unides per una sèrie de forces, i que aquestes forces segueixen unes lleis físiques aparentment immutables.

Però això no és del tot correcte.

La paraula “força” no és la més apropiada per parlar d’aquest fenomen, perquè sembla indicar que hi ha una cosa física que manté atrapades a les partícules. I això no és cert.

Les partícules són totalment lliures. Res les toca i res les reté.

El que les manté al seu lloc no és cap força, sinó informació. El que la ciència anomena “forces” en realitat és informació.

Cada partícula del teu cos és totalment lliure, però no és indiferent al seu entorn. Les partícules saben que formen part d’un sistema més gran, i posen de la seva part per integrar-s’hi. Concretament, estan atentes a unes determinades fonts d’informació i actuen en funció del que reben.

És com si hi hagués una emissora de ràdio que està constantment emetent informació sobre com les partícules han de comportar-se. Les partícules la reben i actuen en funció d’això. Però no ho fan perquè alguna cosa les obligui a fer-ho. No hi ha cap “força”. Ho fan perquè volen.

Sens dubte, aquest és un tema molt complex que es mereix un llibre sencer, però per no allargar massa l’article ho resumeixo una mica. Les fonts d’informació que reben les partícules són bàsicament dues:

1. La primera són les altres partícules del seu voltant. Les partícules s’envien missatges entre elles, i en funció del que reben fan una cosa o una altra. Això és molt semblant al que fem les persones. També ens comuniquem entre nosaltres, i en funció del que ens diem actuem d’una manera o una altra.
2. I la segona font són les lleis físiques de la Terra. Aquest és un tema molt profund, però les lleis físiques de la Terra estan “escrites” energèticament en un lloc. I les partícules reben aquesta informació contínuament.

Per exemple, imagina’t que un electró va per l’espai i es troba amb un altre electró. El primer que fa és enviar-li un missatge que diu més o menys “hola, sóc un electró.” L’altre electró rep el seu missatge i li contesta “hola, jo també sóc un electró.” Un cop han completat aquest intercanvi, els dos electrons consulten les lleis de la Terra i veuen que en un lloc hi posa “els electrons es repel·leixen els uns als altres.” Així que els dos electrons compleixen aquesta llei i s’allunyen l’un de l’altre.

Aquest fenomen és el que observen els científics. Veuen que els electrons s’allunyen els uns dels altres i pensen: aquí hi ha d’haver una força que separa els electrons. L’anomenarem força electromagnètica.

Però en realitat no és una força. És informació. Els electrons podrien acostar-se si volguessin. Però compleixen amb la informació que reben.

Les Lleis que Guien les Partícules del Teu Cos

Si entenem que les partícules del nostre cos es regeixen per la informació que reben, de seguida veurem que aquesta informació és molt important. Determina una gran part de la nostra vida.

La pregunta és, i quina és aquesta informació?

Quina informació envia l’univers a les partícules de la matèria sobre com han de comportar-se?

A dia d’avui, és una informació molt rígida. Hi ha unes lleis molt tancades que diuen què han de fer les partícules i què no han de fer.

No entrarem avui en per què això és així –hi ha un bon motiu al darrera–, però bàsicament hi ha dues indicacions que les partícules reben constantment:

1. La primera és que, si formen part d’un element sòlid, han d’intentar mantenir-se a prop de les partícules del seu voltant. Si alguna cosa intenta allunyar-les excessivament de les seves veïnes, han d’intentar evitar-ho.
2. I la segona és que, si les partícules d’un altre objecte s’acosten molt i fan molta força, llavors al final sí que han de separar-se. I en aquest cas, han de quedar-se separades. No han de tornar a unir-se quan l’altre objecte s’aparti.

Si t’hi fixes, això és el que succeeix amb qualsevol sòlid. Si intentes tallar un tros de fusta amb un ganivet gran, al principi la fusta resistirà. Les partícules de la fusta intentaran que el ganivet no la travessi. Però si prems fort al final cediran, i quedaran dos trossos de fusta separats. Les partícules de la fusta no tornaran al seu estat anterior.

Però és molt important entendre bé que no és que la fusta i el ganivet estiguin xocant ni res semblant. En realitat és un acord entre totes les partícules que formen part del procés. Si volguessin, les partícules del ganivet podrien passar tranquil·lament entre les partícules de la fusta sense tocar-les. O les partícules de la fusta podrien apartar-se perquè passés el ganivet i després tornar-se a unir. Però no ho fan perquè tenen instruccions precises de comportar-se d’una altra manera.

La següent imatge mostra aquesta idea gràficament: Les partícules del ganivet podrien passar perfectament entremig de les de la fusta, o les de la fusta podrien apartar-se i després tornar-se a unir. Res els ho impedeix, excepte la seva pròpia voluntat de no fer-ho.

Aquesta és la raó per la qual, si intentes travessar una part del teu cos amb un objecte, d’entrada semblarà que no pots. Les partícules de la teva pell, dels teus músculs i dels teus ossos intentaran mantenir-se unides, i les de l’objecte no passaran.

Però si prems molt fort, al final les partícules del teu cos s’apartaran i es produirà una ferida greu, perquè una vegada separades no tornaran al seu lloc. Si algú es talla un dit, les partícules del dit s’allunyaran de les partícules de la resta de la mà, i no faran res per tornar.

Però no és que no puguin fer-ho. És simplement una qüestió d’informació: la informació que els diu com han d’actuar.

La gran pregunta és, què passaria si la informació que tinguessin fos diferent? Què passaria si algú els digués a les partícules que no cal que es resisteixin tant? Què passaria si algú els digués que poden moure’s lliurement, amb l’única excepció que han de tornar després al seu lloc per mantenir la integritat del cos?

Doncs que les partícules ho farien.

I llavors el nostre cos canviaria completament.

Què passa si li claves un ganivet a l’aigua? No passa absolutament res, oi? Les partícules de l’aigua s’aparten per deixar passar al ganivet, i quan el ganivet se’n va, tornen al seu lloc. No pots ferir l’aigua, perquè les seves partícules són lliures.

Doncs amb el nostre cos passa el mateix. Si els donéssim la informació adequada a les nostres partícules, no hi hauria cap manera de ferir-nos. Davant de qualsevol amenaça, les partícules s’apartarien i després tornarien al seu lloc.

I això ho podem fer.

Com Convertir-te en un Cos de Llum

Actualment no tenim un cos de llum, sinó un cos sòlid i pesat, perquè les nostres partícules no es comporten com a partícules lliures.

Però és només una qüestió d’informació. No hi ha res a “lligui” realment a les partícules, ni tampoc res que els impedeixi tornar al seu lloc quan se separen. Podrien fer-ho perfectament si algú els donés les instruccions apropiades.

I aquest algú ets tu.

Tu pots comunicar-te directament amb les partícules del teu cos per donar-los instruccions noves. Pots dir-los que es comportin d’una manera totalment diferent.

L’única cosa que cal tenir clara és que no és un procés que es pugui fer fàcilment en dos dies. Implica un gran canvi de consciència, i això requereix temps. Però podem començar a posar-lo en marxa.

La idea és molt simple. En primer lloc, pren consciència que el teu cos no és sòlid, sinó que està fet de milions de partícules diminutes que suren en l’espai. Aquestes partícules no es toquen les unes a les altres, ni estan lligades de cap manera.

Cadascuna de les partícules del teu cos és lliure i actua segons la seva pròpia voluntat. Res les obliga a fer res. El que passa és que són plenament conscients que formen part d’un sistema més gran, i ho respecten profundament. Per aquesta raó, escolten les indicacions que l’univers els envia sobre com han d’actuar, i les compleixen.

Les indicacions que estan rebent a dia d’avui són les que són per un bon motiu. Formen part de la missió de la humanitat a la Terra. Però no tenen perquè ser així per sempre. De fet, un dels nostres reptes és adonar-nos-en i canviar-les.

I la manera de fer-ho és parlar directament amb les partícules del nostre cos.

Sent-les i parla amb elles. Pots dir-los el que vulguis i donar-los les instruccions que vulguis. L’únic requisit és que ho facis amb intencions sinceres i pures. No facis res per vanitat ni per ego. Fes-ho sempre amb amor.

Digues-los que són lliures. Digues-los que les estimes. I demana’ls que facin sempre el més apropiat per mantenir la integritat de l’organisme.

Les partícules del teu cos tenen un potencial il·limitat. No hi ha res que no puguin fer.

I estan esperant les teves indicacions per fer-ho.

Un gran abraçada,

Jan