La felicitat no és fer el que un estima, sinó estimar el que un fa.~Jean-Paul Sartre
Segurament has sentit aquesta frase sobre la felicitat vàries vegades, i és possible que hi estiguis d’acord. Així d’entrada, sembla bastant sàvia, oi? Sembla un actitud molt més madura intentar estar a gust amb allò que has de fer, que no pas preocupar-te per fer el que t’agradaria. Com a mínim, això és el que ens han dit.
Bé, el que està clar és que per ser feliç hi ha d’haver una relació d’amor entre tu i el que fas. Això és el més important. Si per a tu és més fàcil intentar estimar allò que fas, endavant. I si creus que és millor fer- ho al revés, i intentar fer allò que estimes, doncs també està bé. El que importa és el resultat final: que expressis amor en els teus actes.
Dit això, des del meu punt de vista, una d’aquestes dues opcions és més sensata que l’altra. I no és la que ens recomana en Sartre.
Estima el que Fas?
Si adoptes aquesta via, implícitament estàs fent una declaració d’intencions molt important: estàs dient que l’amor no és la força primordial que guia la teva vida. Estàs dient que faràs les coses per un motiu X, i que després intentaràs estimar-les.
Per exemple, tries la teva feina per diversos motius que no tenen res a veure amb l’amor: la proximitat, els diners, el prestigi, perquè d’alguna manera t’has de guanyar la vida, etc. I després dius: “ja que l’he de fer, intentaré estimar-la tant com pugui.” Tal com està muntada la nostra societat, aquesta manera de pensar ens sembla molt raonable.
Per veure si realment ho és, podem traslladar aquesta mateixa situació a un altre àmbit de la vida. Imagina que tries parella per un motiu diferent de l’amor, pensant que després ja t’esforçaràs per estimar-la. Creus que funcionarà?
És clar que no. Potser aconsegueixes estar més o menys bé, però segur que no arribaràs als nivells de felicitat que podries assolir al costat d’algú que estimes de veritat. Hi haurà una part del teu amor que no podrà sortir, i l’amor que no surt no es converteix en felicitat.
Creus que el cas de la feina, o de qualsevol altre àrea de la teva vida, és diferent?
Si Vols Ser Feliç de Veritat, Fes el que Estimes
Si decideixes fer el que estimes, el plantejament és completament diferent. Decideixes deixar de banda tots els possibles motius X, i poses l’amor per davant de tot. Abans de fer res, mires dins teu i et preguntes: “què és el que estimo?” I segueixes la direcció que et marca el teu amor. Tries professió per amor, et cases per amor, comparteixes el teu temps amb gent que estimes, cuides el teu cos amb amor, etc. Tot ho fas amb amor. I si no ho estimes, no ho fas.
Aquesta és la millor manera de ser feliç, perquè l’amor sortirà de tu de forma natural, no com a resultat del teu esforç.
Segur que hi ha gent que es posarà les mans al cap en sentir una cosa així. Quina barbaritat! Quina falta de realisme! Com pot ser que algú pretengui fer només allò que estima? On anirem a parar amb gent així?
Bé, també ens podem preguntar on hem anat a parar amb gent que NO és així, no trobes? 😉
4 respostes a “Dos Camins per Ser Feliç (Un Millor que l’Altre)”
Bones Jan,
ara ja sé de qui és la frase. I certament és molt millor fer el que estimes que no estimar el que fas. Però moltes vegades ja és arribar molt lluny estimar el que fas. Hi ha moltes coses que ens condicionen i s’ha de ser molt valent per triar la primera opció o tenir molta sort. Primer has de saber què estimes i cap on vols anar i això no és poca cosa. Per mi fer el que un estima és tenir un tresor. Si no tens tanta sort, però, no tens perquè renunciar a la felicitat mentre no arribes al tresor. Pots estar molt content, o intentar-ho, fent o donant i valorant moltes coses que potser no tindrien valor si la teva vida ja fos plena perquè fas la feina que vols, per exemple. Per mi el problema és que no sé què és el que vull fer. Bé, és un dir perquè estic molt content de viure i penso que la vida em tracta de forma esplèndida i amb això ja en tinc prou. Moltes gràcies per l’escrit doncs veig que el que em pensava que era relativament a prop encara és lluny. Millor, més marge per seguir lluitant.
Salut,
Ramon
Sí, Ramon. Estic d’acord que no sempre és fàcil fer el que un estima, i en aquests casos està bé intentar estimar el que fem. A vegades s’ha de ser pràctic 🙂
Però trobo que està bé tenir clar que l’altra opció és millor (a mi m’ho sembla, vaja), perquè això ens permet treballar en la direcció correcta.
Admiro la gent que té tan clar què és el que vol fer. Veig el meu fill de 17 anys totalment apassionat per la natura, l’esport, el riu… i l’admiro perquè encara que no té clar quina línea de formació seguirà, té la convicció absoluta que l’amor incondicional cap a tot això el durà a viure amb plenitud, i jo crec fermament que triomfarà. Ell m’ha fet veure una manera de descobrir què és allò que ens fa feliços: imaginar-te que et toca un sou d’aquells tan bons cada mes i de per vida, o sigui, que no et calgués treballar, i llavors imaginar què faries en el teu dia a dia. Pot ser que algú només pensi en jeure, però això també és avorrit, i al final sorgirà de manera natural alguna dedicació o habilitat que et fa feliç, i per la que fins ara, com a molt i si és que se t’havia acudit, només havies tingut com a hobby. Reconverteix-la llavors en activitat remunerada, com puc donar-li el tomb i que m’aporti diners, i això és en el què estic posada jo ara, i espero tenir èxit!!!
És un gran repte Cèlia, i un repte molt bonic. Jo també espero que tinguis èxit!