L’Origen de la Vida a l’Univers i el Meravellós Lloc que Ocupes Tu en Ell

L’article d’avui és una continuació del que vaig publicar fa unes setmanes sobre l’origen de la vida a l’univers. Avui anirem un pas més enllà i parlarem de com van aparèixer les diferents formes de vida que hi ha i de qui som nosaltres exactament.

La veritat és que és un tema complex i difícil de tractar, i sempre que m’animo a fer-ho m’entren dubtes. Però crec que és un tema molt interessant, i la veritat és que m’encanta. Encara que de moment no arribi a entendre-ho tot ni de lluny, m’encanta intentar desxifrar els misteris de l’univers i veure com tot va encaixant a poc a poc.

Si a tu també et sembla apassionant, crec que això et pot agradar. O així ho espero, vaja 🙂

Resum de l’Origen de la Vida

Com et deia al principi, aquest article és una continuació del que vaig escriure fa unes setmanes sobre la creació de l’univers. Resumint-lo, en aquell article comparava l’univers amb una superfície en calma on, en un moment donat, hi va aparèixer una pertorbació. Això va generar una ona que va començar a propagar-se, com quan llancem una pedra sobre un llac. Més o menys així:

Aquesta ona és l’essència de l’univers, i la pertorbació inicial és el que anomenem Déu. La seva vibració és la que crea les diferents formes que existeixen.

Evidentment, aquesta no és una explicació completa. Entre altres coses, faltaria saber qui va llançar la pedra i com ho va fer, i de què està fet el llac. Però és una imatge que crec que ajuda a entendre una mica més l’origen de l’univers.

A part de vibrar i crear formes, aquesta pertorbació va aprendre a fer una altra cosa molt interessant: crear rèpliques de si mateixa. I ho va fer seguint un fenomen físic molt conegut: quan una ona qualsevol impacta amb un obstacle que té una petita escletxa, aquesta escletxa es comporta com un focus que crea una altra ona igual que la primera, però a l’altra banda de l’obstacle. Així:

El dibuix representa com una ona inicial impacta contra un obstacle que té una petita escletxa, i es veu com, a l’altra banda de l’obstacle, es genera una ona igual que la primera, però més petita.

Aquestes escletxes són una mena de filtres pels quals passa l’ona original, i que li serveixen per crear rèpliques de si mateixa. És un procés molt important, perquè és l’origen de les diferents formes de vida de l’univers.

(Si t’interessa aprofundir en què són exactament aquestes escletxes o “filtres”, pots llegir aquest article.)

L’Origen de la Vida a l’Univers

El més important d’aquesta explicació és que la Font de l’Univers (o Déu, encara que no cal oblidar que aquesta paraula és només un nom) és un punt que està vibrant, i que amb la seva vibració crea les diferents formes que existeixen.

A més a més, aquesta Font ha après a posar filtres en el seu camí, i d’aquesta manera crea rèpliques més petites de si mateixa.

Un punt molt important és que l’ona secundària que es crea en filtrar l’ona original és igual que la primera. Això vol dir que la segona ona farà el mateix que la primera. Entre moltes altres coses, tard o d’hora acabarà creant nous filtres i filtrant-se a si mateixa. D’aquesta manera, el procés es va repetint, creant una multitud de noves ones cada vegada més filtrades. Així:

Aquest és el procés a través del qual l’ona original va creant cada vegada formes més complexes: filtrant-se a si mateixa una vegada i una altra.

Aquest procés és semblant al que segueix un escultor per crear les seves obres d’art. Fixa’t que, al principi, l’escultor té un bloc de marbre sense cap forma específica. Només és marbre pur. Però després, cada vegada que l’escultor colpeja el marbre amb el seu martell, li treu un tros. El va filtrant. Cada cop és un filtre que elimina un tros del marbre original.

Al principi, pot semblar que això “d’eliminar” o “filtrar” és una cosa negativa, però en realitat és tot el contrari. Aquest és el procés bàsic de la creació. Sense ell, no hauria escultura; només marbre.

Sense ell, no hauria univers; només energia pura sense forma.

Qui Són els Àngels i els Arcàngels, i Qui Ets Tu

Tenint aquest procés en compte, podem entendre millor qui són les diferents formes de vida que hi ha a l’univers. Entre altres coses, qui són aquells que anomenem àngels i arcàngels, i, encara més important, qui ets tu.

En l’univers hi ha una mena de jerarquia, però aquesta jerarquia no té res a veure amb la importància ni el valor de ningú. No hi ha éssers millors ni pitjors que altres; cada un té el seu paper i la seva importància. Més aviat, aquesta jerarquia està relacionada amb el nivell de “filtrat” ​​de cada ésser. Depenent de quants filtres ha travessat l’ona original, tenim un ésser d’un nivell o un altre.

En aquest sentit, els éssers humans som els que ens trobem a l’últim nivell; som els que hem passat per més filtres. I els àngels, arcàngels i altres éssers semblants, no són més que altres formes de vida menys filtrades que nosaltres. Més o menys així:

És possible que, en veure aquesta imatge, pensis que la nostra situació és la pitjor de l’univers: som els éssers més filtrats de l’univers. Som els que ens trobem més allunyats de Déu.

Doncs bé, és cert que som els que estem més allunyats de la Font original, però això no implica que siguem pitjors que ningú. Ni molt menys.

D’una banda, és veritat que el fet d’estar més allunyats de la Font fa que tinguem una sèrie de dificultats. La Llum ens arriba amb menys intensitat, i ens trobem mig a les fosques. Per això tenim tots els problemes que tenim.

Però, d’altra banda, som els éssers més “elaborats”. Som els més avançats. Fixa’t en el dibuix anterior, qui hi ha a la part més avançada de l’ona? Qui es troba a l’avantguarda de l’univers? Nosaltres.

Pensa també en l’exemple anterior de l’escultor amb el seu bloc de marbre. Què és més bonic, el bloc original, l’escultura a mig treballar o l’escultura gairebé acabada?

Doncs saps qui és l’escultura més “polida” i ben definida de l’univers? Nosaltres.

La majoria de nosaltres no som conscients de l’enorme admiració que sent l’Univers per nosaltres. A tots els racons del Cosmos som immensament estimats i honrats. Se’ns té un profund respecte. Només aquí pensem que som poca cosa. Només aquí creiem que som imperfectes.

“Imperfectes?”, pensa Déu quan ens sent. “Però si són la meva creació més gran!”

Sí, quan diu això, es refereix a tu.