Fa uns dies vaig publicar un article sobre la tristesa on explicava que aquest sentiment és un indicador molt important pel nostre correcte funcionament. De la mateixa manera que la gana ens avisa que necessitem aliment, la tristesa ens avisa que ens falta amor.
Com a resposta a aquest article, una persona em va plantejar el següent dubte: què passa quan estem tristos per la pèrdua d’un ésser estimat? En aquests casos, sembla que estar trist no és una falta d’amor, sinó tot el contrari: estem tristos perquè estimem la persona que hem perdut, oi?
Crec que és una bona reflexió que mereix una bona resposta. I de pas també servirà per tractar un dels dolors més grans que podem arribar a sentir: perdre algú que estimem.
És un tema delicat, i em fa cert respecte parlar-ne. Sé que no tothom estarà d’acord amb el que explicaré ara, i que fins i tot algú es pot sentir ofès. Per aquesta raó, m’agradaria deixar clar que no és la meva intenció ferir cap sensibilitat. Tot el contrari, si al final m’he decidit a tractar aquest tema, és perquè crec que pot oferir una mica consol.
Tots Som Eterns
Per entendre què és exactament la mort, hem de tenir sempre present que tots som eterns. No és una creença religiosa ni espiritual: és un fet científicament provat. Ja fa molt temps que la ciència ha demostrat que tot és energia, i que l’energia no es crea ni es destrueix. Així que cap de nosaltres té principi ni final: som eterns.
Deixar el planeta, doncs, no és sinònim de deixar d’existir: és simplement un canvi d’etapa. Totes les persones que ens han deixat, ara mateix són en un altre lloc de l’univers. I la majoria estan molt millor del que estaven aquí.
Quan perdem un ésser estimat no li diem adéu per sempre, és simplement un “fins aviat.”
Estimar És Voler el Bé de l’Altre
Just fa un parell de dies una amiga m’explicava que, quan els seus fills van marxar de casa, no es va sentir gens trista: estava contenta de veure com feien el seu camí. També m’explicava que al principi pensava que potser no era bona mare, perquè tothom dóna per suposat que quan marxa algú que estimes has d’estar trist.
Per descomptat, la meva amiga no és una mala mare, sinó tot el contrari, perquè estimar una persona no és voler-la tenir sempre al costat, és voler el millor per a ella. I, de vegades, per fer el seu camí ha de marxar del nostre costat.
En aquests casos, voler-la retenir no és estimar. Estimar és deixar-la volar.
La Pèrdua d’un Ésser Estimat
Els éssers humans estem dissenyats per témer a la mort: la veiem com un túnel fosc sense sortida. Forma part del propòsit del nostre planeta, i així és com ha de ser.
Però si pugéssim veure el que hi ha a l’altre costat del túnel, ens quedaríem de pedra. No és un lloc obscur i tenebrós: és un lloc ple de llum i cares somrients. Tots els que ens han deixat són allà, celebrant la seva vida i la de tot l’univers.
El gran repte pels que encara som aquí és intentar fer el mateix: celebrar la vida, amb tot el que això comporta. Podem pensar en la persona que ens ha deixat i celebrar haver-la conegut? Podem estar contents perquè ha pogut marxar del planeta quan així ho ha decidit? Podem gaudir del temps que ens queda aquí sabent que al final ens tornarem a reunir amb ella? Podem entendre que l’univers és molt savi, i que tota vida i tota mort tenen un propòsit, encara que no l’entenguem?
No és un repte fàcil, ho sé, però en part som aquí per això. Hem vingut a la Terra a aprendre a acceptar la vida fins i tot quan sembla inacceptable. Hem vingut aquí a aprendre a estimar fins i tot quan sembla impossible fer-ho.
Només les grans persones es proposen grans reptes, així que això diu molt de tu. Saps qui ets? Ets un àngel que s’ha proposat fer-se més fort. Ets un àngel que vol donar el màxim del seu amor, i per això et poses reptes.
Pots aixecar la vista al Cel i donar les gràcies a aquell que t’ha ajudat a fer realitat el repte?
