L’Univers Ha Reservat un Lloc per a Tu

Molts de nosaltres tenim la sensació de viure en un món hostil. En conseqüència, ens passem la vida en alerta per si hem de defensar els nostres interessos. Potser aquesta actitud està justificada, perquè mai sabem si algú ens intentarà fer mal o prendre’ns el que és nostre, però cansa bastant, oi?

Afortunadament, podem canviar aquesta situació si volem. L’origen de l’hostilitat que ens envolta és simplement que anem perduts pel món, i no sabem quin és el nostre lloc. Som com peces d’un puzle que xoquen entre elles intentant trobar algun forat desesperadament. Si veiéssim una imatge més global, veuríem que tenim un lloc reservat que encaixa perfectament amb nosaltres. I que no te cap sentit que competim, perquè cadascú té el seu.

Hem oblidat quin és el nostre lloc al món

Per il·lustrar aquesta situació, m’agradaria proposar-te un petit exercici d’imaginació…

Imagina per un moment que has nascut en una societat fictícia, on de petit algú t’informa que, quan facis trenta anys, tindrà lloc una reunió molt important per a tu. L’organitzador et pregunta el teu nom i el teu color preferit, i després et diu que a la reunió hi haurà una cadira per a cada convidat. També et diu que, perquè cadascú pugui reconèixer el seu lloc, cada cadira tindrà escrit el nom d’un dels assistents i serà del seu color preferit.

Després d’aquest succés, els anys van passant i et vas fent gran. Com és normal, les experiències que vas vivint t’influencien i modelen la teva forma de ser i de pensar. Imagina que, en aquesta societat inventada, tothom creu que el blau i el vermell són colors infinitament més bonics que els altres, i que de tant repetir-t’ho, al final tu acabes creient el mateix. Imagina també que aquí la capacitat de llegir no es fa servir gaire, perquè hi ha unes màquines que ho fan automàticament, i al final tothom la perd de no utilitzar-la.

Un bon dia, arriba el teu trentè aniversari, i estàs molt content. Per fi tindrà lloc la reunió, i tens moltes ganes de descobrir què t’explicaran. Així que, ple d’il·lusió, t’adreces al lloc indicat, on hi trobes nou convidats més.

Entres amb els altres a la sala on s’ha de celebrar l’esdeveniment, i veus que, tal i com t’havien promès, hi ha deu cadires, una per convidat. Arribats a aquest punt de la història, si ningú hagués oblidat quin és el seu color preferit, ni hagués perdut la capacitat de llegir, tothom reconeixeria sense problemes la seva cadira i l’ocuparia amb molt de gust. Cada convidat estaria content perquè tindria un lloc assignat, que a més a més seria el més bonic de tots per a ell: la cadira del color que més li agrada.

Però resulta que ningú sap llegir, i per fer-ho més difícil, tothom pensa que la cadira blava i la vermella són millors que les altres. Així que tothom intenta, al principi educadament, seure a les cadires suposadament privilegiades. Evidentment, això genera un xoc d’interessos, i a poc a poc la situació deriva en una discussió oberta on cadascú intenta imposar la seva voluntat. Per descomptat, d’aquesta manera no es pot fer una reunió, així que al final tothom ha de marxar sense saber de què anava la trobada.

El teu lloc t’està esperant

En essència, la nostra societat actual no és gaire diferent a la d’aquesta història imaginària. Tots tenim un lloc en aquest món, i és un lloc molt bonic; el més bonic per a nosaltres. Però no recordem quin és. No recordem el nostre nom real, ni quin és el color de la nostra ànima.

I el pitjor de tot és que la societat que hem construït no ens ajuda recordar-ho, sinó tot el contrari. Ens diem els uns als altres què està bé i que no ho està, i enmig d’aquest soroll, és molt difícil que cadascú trobi el seu camí.

Però ho podem arreglar, i tant que podem. Simplement hem de tornar a connectar amb la nostra essència. Hem de recordar qui som realment i no tenir por de ser-ho. És la millor manera d’acabar amb els conflictes, perquè quan cadascú ocupa el seu lloc, encaixem tots com un puzle perfecte: sense friccions i mostrant una imatge preciosa.