Fa un parell de setmanes vaig escriure un article sobre una prova cientÃfica que apunta a l’existència de Déu, i arran d’això, he rebut diversos comentaris sobre la relació entre Déu i el dolor humà .
D’una banda, molts de nosaltres ens preguntem per què Déu permet el patiment. Per què no ve a resoldre tots els nostres problemes? Per què permet que hi hagi tant dolor a la Terra?
I d’altra banda, també hi ha qui dubta de l’existència de Déu precisament per l’existència del patiment. Si Déu existeix i és bo, no sembla gaire lògic que ens deixi patir d’aquesta manera…
Avui m’agradaria parlar una mica d’aquest tema. És un tema bastant delicat, aixà que primer de tot m’agradaria deixar clar que no és la meva intenció convèncer ningú de res. Mai ho és. Quan escric, la meva intenció és simplement compartir algunes idees que em semblen interessants amb l’esperança que et siguin útils.
Avui parlarem del dolor i de la mort, però no ho farem des d’un punt de vista dramà tic, sinó des de l’amor.
Tot pot ser mirat amb amor.
Per Què Déu Permet el Patiment?
El primer pas per entendre per què Déu permet el patiment és reconèixer humilment que tenim una visió molt limitada de la nostra existència. La majoria de nosaltres no entenem el perquè de moltes coses. No sabem qui som exactament ni què hi fem aquÃ.
I, en aquestes circumstà ncies, com podem saber què és bo per a nosaltres i què no ho és? Com podem saber quines coses ens ajuden realment i quines coses ens perjudiquen? Com podem dir que Déu, en permetre determinades coses, és bo o és dolent?
Per veure-ho una mica més clar, imagina’t un nen petit que demana llaminadures als seus pares. Ells li diuen que no, i en comptes d’això li donen verdura per menjar. El nen s’enfada. Ell vol llaminadures, i la verdura no li agrada gens. Quina classe de pares són aquests? Per què no li donen el que ell vol? Per què permeten que pateixi?
Saps perfectament la resposta a aquestes preguntes, oi? Perquè l’estimen.
Els pares tenen una visió més à mplia que el nen. Saben coses que ell no sap. Saben que no és bo menjar massa llaminadures i que és important menjar una mica de verdura.
En part, els agradaria donar-li les llaminadures, perquè volen veure el seu fill content. A més a més, aquest seria el camà més fà cil per a ells. El nen deixaria de protestar i no haurien de lluitar per aconseguir que es mengi la verdura. Però saben que la felicitat que obtindrien d’aquesta manera no seria duradora ni saludable, aixà que s’esforcen per donar-li el que realment creuen que és millor a llarg termini.
No trien el camà fà cil, sinó el camà que creuen que realment és millor per al seu fill.
Déu fa el mateix. Es preocupa per nosaltres i ens cuida tan bé com sap, el que passa és que no sempre tenim els coneixements necessaris per a entendre per què fa el que fa.
Som una mica com el nen que demana llaminadures, i que s’enfada amb els seus pares perquè li diuen que no.
El Paper de la Mort a la Nostra Vida
Un dels aspectes de la vida que menys entenem, i que més ens costa acceptar, és la mort. La veiem com una cosa realment terrible i pensem que, si Déu la permet, no pot ser bo de cap manera.
Si t’interessa aprofundir en què és la mort exactament, pots llegir aquest article, però per mostrar una mica que no sempre és tan terrible com sembla, m’agradaria compartir amb tu una petita imatge.
Tanca els ulls un moment i imagina’t una famÃlia amb diversos fills, germans, oncles i avis. És una famÃlia gran i, com totes les famÃlies, en el fons s’estimen molt entre ells, però en aquest cas fa temps que estan enfadats. Molt enfadats. Va passar alguna cosa fa temps, i ara molts membres no parlen entre ells. La famÃlia està completament trencada.
Queda’t amb aquesta imatge durant uns segons: la famÃlia trencada.
Llavors passa una cosa: algú mor. Algú totalment inesperat. Algú jove de la famÃlia.
Què li passa a la famÃlia després d’això? Ho obliden tot, oi? Obliden les antigues disputes, obliden els disgustos, obliden les distà ncies. La famÃlia es reuneix, ploren, s’abracen.
Després de molt temps, la famÃlia torna a estar junta.
Habitualment veiem la mort com una cosa horrible, i oblidem l’enorme poder transformador que té. Oblidem l’amor i la compassió que sempre porta amb ella.
I oblidem també que som eterns, i que la mort no és més que una transformació. Deixem el planeta, però no deixem mai d’existir.
Tenint això en compte, pots imaginar-te a la persona que va marxar mirant cap avall i somrient en veure la seva famÃlia reunida? Ara estan tristos per la seva marxa, però com a mÃnim han allunyat la rà bia del seu cor i l’han canviat per amor i compassió. Pots veure que la persona que se’n va anar està contenta i feliç pel que ha aconseguit?
Déu la veu. És clar que la veu. La té just al seu costat.
Per Què No Recordem Qui Som?
És possible que tot això tingui cert sentit per a tu. Potser penses que és veritat que no tenim tota la informació per comprendre Déu i que potser fa el que fa, fins i tot permetre la mort, per un bon motiu.
Però tot i aixà quedaria una qüestió important: per què Déu permet que tinguem aquesta visió limitada de la realitat? Per què no encén els llums perquè ho entenguem tot? Per què ens manté enmig de la foscor?
He escrit diversos articles sobre aquest tema, aixà que també pots aprofundir-hi si t’interessa. Però avui no volia entrar massa en això, sinó simplement plantejar-te una qüestió molt senzilla.
És una qüestió molt important, aixà que és recomanable relaxar-se una mica abans d’abordar-la. Fes unes quantes respiracions profundes per calmar la ment, i després planteja’t la següent pregunta: podria ser que ho haguessis triat tu? Podria ser que hagi estat una decisió teva?
Podria ser que tu hagis triat oblidar temporalment qui ets per poder viure unes determinades experiències, i que Déu simplement et recolzi en la teva decisió?
Sé que pot semblar estrany d’entrada si mai has pensat en això, però deixa que aquesta idea penetri lentament en tu.
Pot ser que hagis triat tot això per la teva pròpia voluntat?
No deixis que la ment comenci a inventar teories i excuses diverses, deixa que sigui el teu cor el que respongui. Té sentit per a tu?
És una possibilitat, oi? És una possibilitat…
6 respostes a “Per Què Déu Permet el Patiment en Lloc de Venir Corrent a Ajudar-nos”
Grà cies Jan!
De nou amb la teva tendresa i el teu amor a la vida, has parlat de la mort.
L’exemple de les llaminadures és senzillament bo.
Per això sovint ens equivoquem, per trobar un nou camà amb més claror.
Grà cies
Anna
Grà cies a tu Anna! Tot es pot mirar amb amor, oi? Jo crec que aquest és un dels grans reptes de la vida a la Terra: aprendre a mirar-ho tot amb amor. Una abraçada!
M’ha encantat aquest article Jan. Però no he acabat d’entendre l’última pregunta, és a dir, no entenc com podem triar voluntà riament experiències que ens resulten doloroses. I l’exemple de les llaminadures m’ha semblat genial. Grà cies per compartir el que escrius.
És una bona pregunta, Neus. Però no és que haguem triat patir directament. A ningú li agrada patir. El que hem triat voluntà riament és viure una experiència humana, sabent que això podria comportar un cert patiment.
És una mica com les persones que corren maratons, per exemple. Ho fan perquè volen, oi? I saben que patiran. Però no ho fan pel patiment, si no perquè al final se senten més forts i millor. El patiment és simplement una part de l’experiència. Doncs la vida a la Terra és una mica el mateix. Venim aquà per viure una experiència humana, però és una experiència dura, i de vegades patim. És com una “marató espiritual” 🙂
Una abraçada!
Jo també crec que és molt possible que siguem nosaltres mateixos qui decidim quines experiències viurem en la vida a la Terra, perquè són les més idònies per aprendre el que necessitem aprendre. En un llibre d’Elsa Punset (no recordo quin), l’autora fa referència justament a aquest tema, i cita a un altre autor que, d’una manera molt enginyosa i divertida, exposa la conversa entre Déu i un ésser que decideix venir al món, i les circumstà ncies i entorn familiar més adequat en què ha de néixer. Déu li dóna a escollir entre và ries famÃlies, a qual més caòtica i desestructurada, perquè seran garantia segura d’èxit d’aprenentatge en el seu camà espiritual. Hi ha lliçons que pel que es veu no es poden aprendre des de la comoditat.
De totes maneres em costa comprendre com hi ha nens que venen al món sense cap punta d’amor dels seus pares, abandonats, maltractats, amb abusos, obligats des de molt jovenets a treballar, a fer de soldats en conflictes i matar cruelment a altres… Quina opció han tingut a la vida, a cops curtÃssima? No han tingut ni temps de ser propietaris del seu destÃ. Només se m’acut que l’objectiu espiritual d’alguns éssers al venir al món és totalment altruista: sacrificar-se totalment per “despertar” les consciències de la humanitat davant tanta barbà rie.
Grà cies Jan per abordar temes tan profunds i amb tant encert.
Doncs jo personalment crec que aquest objectiu que se t’acut moltes vegades és l’objectiu real… I és una feina molt profunda i valuosa.