Per Què Ha Passat el que Ha Passat a Paris?

Aquests dies hi ha un tema que ocupa gairebé constantment les portades dels diaris i dels telenotícies: els recents esdeveniments de Paris.

I, en paral·lel, hi ha una pregunta que es repeteix una vegada i una altra a la ment de moltes persones: per què?

Per què ha passat una cosa així? Per què l’Univers permet que pateixin tantes persones innocents?

És un tema delicat, però crec que és important tractar-lo.

En aquesta vida, tot passa per alguna cosa. I aquesta “cosa” sempre és l’amor.

Augmentar la Compassió a la Terra

El primer motiu pel qual passen coses com els recents atemptats de Paris és per augmentar la compassió a la Terra.

El sentiment que predomina ara mateix a la Terra és la compassió.

No és l’únic, és veritat. També hi ha ràbia, impotència, frustració, por, etc. Però per sobre de tot sentim compassió. Sentim una gran compassió per les persones que han patit, i per tots els seus éssers estimats.

I, en sentir aquesta compassió, ens adonem de com de terribles podem ser els éssers humans, i del gran dolor que podem causar.

I ens adonem que això no és el que volem. Així no és com volem viure.

En llegir això, potser penses: però jo això ja ho sabia. Ja sé que no vull viure així. Ja sé que podem causar un gran dolor. Ja sé que jo vull un planeta en pau. No necessito més esdeveniments com aquest per adonar-me d’una cosa tan òbvia.

I és veritat que molts ja ho sabem, però la qüestió és que no som les úniques persones del planeta. Cada persona està en un punt diferent del seu camí espiritual, i moltes se n’acaben d’adonar ara. Moltes persones han obert els ulls per primera vegada.

Moltes han plorat per primera vegada.

I també n’hi ha d’altres per a les quals no ha estat la primera vegada, però sí la més intensa. També van plorar amb la caiguda de les Torres Bessones i amb altres successos similars, però aquesta vegada ha estat diferent. Per a molts ha estat la gota que ha fet vessar el got. Molts han sentit com el seu cor s’obria com mai ho havia fet abans i s’omplia d’un crit clar i cristal·lí: vull pau al món. Vull que ningú pateixi mai més. Tant me fa si els conec o no, i si pensen igual que jo o no. No vull que pateixin.

És l’essència de la paràbola del fill pròdig de la Bíblia: moltes persones estan obrint-se per primera vegada al profund amor que hi ha al seu cor.

Moltes persones estan tornant a casa.

Per fi.

Com Responem a la Violència

Com era d’esperar, la reacció del govern francès ha estat respondre a la violència amb més violència. Això és el que portem fent els humans des de fa segles.

En part, és trist, però fixa’t en com ha reaccionat la gent. Gairebé ningú està content amb aquesta resposta. Gairebé ningú alça els punys i crida: “sí, donem-los el que es mereixen!”

I encara més important que això: no hi ha grans manifestacions clamant un “no a la guerra!”. Això és el que fèiem abans, i és també una forma de violència.

Ara fem una cosa molt més suau, però molt més poderosa. De forma natural i espontània, fem el que Gandhi feia, i el que Martin Luther King feia: responem amb amor.

Encenem una espelma, cantem una petita cançó, preguem en calma a casa, compartim el nostre desig de pau a Facebook… Cadascú ho fa a la seva manera, però l’essència és la mateixa: davant de la foscor, no responem amb més foscor.

Davant de la foscor, mostrem la nostra llum.

Augmentar la Unitat entre les Persones

Finalment, el que ha passat a Paris ha augmentat molt la unitat entre les persones. Estem començant a sentir amb molta claredat que realment som tots un. Estem tots junts en aquesta aventura.

D’una banda, ens hem adonat, amb més força que mai, que això que ens horroritza tant quan passa a prop nostre, és el pa de cada dia a altres llocs del món.

Hi ha moltes persones que fa temps que ho diuen, però no els fèiem gaire cas. Ara estem començant a veure que no podem seguir mirant cap a un altre costat gaire temps més…

I d’altra banda, hem començat a obrir els ulls respecte a l’Islam. Durant els últims anys, hem estat fent una associació gairebé directa entre Islam i terrorisme. Moltes vegades gairebé sense adonar-nos-en. Potser de portes cap a fora dèiem que respectàvem a totes les persones independentment de la seva religió; però a l’hora de la veritat, quan vèiem a un musulmà, desconfiàvem.

Això també ha començat a canviar arran del que ha passat a Paris. I el millor de tot és que han estat els propis musulmans els que han pres la iniciativa. S’han posat dempeus i han dit clarament: “això no és l’Islam. Això no és el que jo sóc. El que mata en nom de l’Islam, és que no sap res de l’Islam. I el que creu que l’Islam defensa la violència, és que no s’ha pres la molèstia d’informar-se una mica abans de jutjar.”

I molts hem escoltat.

Perquè tenen raó.

Evidentment, no tothom ha viscut aquest succés de la mateixa manera, ni ha sentit totes aquestes coses. Però en global, s’han produït aquests canvis en la humanitat com a conjunt.

Això passa moltes vegades quan hi ha esdeveniments on un gran nombre de persones pateixen. Els nostres cors s’omplen de compassió, i ens adonem de les coses que són realment importants.

No passa sempre, és clar. Al llarg de la nostra història, moltes vegades hem respost a la violència amb violència. I algunes persones encara segueixen fent-ho ara.

Però són una minoria.

Actualment, el 90% de la humanitat vol viure en pau.

I quan el 90% vol la pau, vol dir que la pau està a punt d’arribar.

Aquest és el gran regal que ens ofereixen les ànimes que participen en aquests successos.

És el major regal que algú pot oferir.

Es diu Amor.